La primera regata duta a terme a l’estany de Banyoles es remunta al 4 de setembre de l’any 1883. Després, i molt escalonadament, en vindrien més, però quasi sempre, i com és de suposar, eren regates més de caire festiu que competitiu. Això va canviar l’any següent, concretament el 15 i 16 d’agost de l’any 1947, quan es va fer el Campionat d’Espanya d’aquesta modalitat esportiva. Va ser una competició organitzada pel GEiEG i el Club Natació Banyoles en la que, a més dels organitzadors, hi van participar sis clubs més provinent de diferents parts de l’estat. Era la primera vegada que a l’estany es veia una competició d’aquest nivell.
Paral·lelament a aquests fets, a partir dels anys vint es va començar a valorar la qualitat de l’estany com a camp de regates. D’aquí que pels anys 1927/28 un equip de remers barcelonins, amb la finalitat d’entrenar-se en un lloc adient i que reunís millors condicions que les que donava el port barceloní, vingueren molt sovint amb les seves embarcacions per a preparar-se i poder fer un bon paper a les Olimpíades de 1928. Un parell de dècades més tard, en concret l’any 1951, serien els components del Club de Rem Ruber, els que escollirien l’estany per dur a terme el seu entrenament de cares a les olimpíades de Helsinki de l’any 1952.
Aquest degoteig de competicions va fer que a Banyoles es comencés a prendre consciència del rem d’elit, de tal manera que l’estiu del 1958 es crea la secció de rem del Club Natació Banyoles.
Des d’aquell estiu de 1958, són moltes les dates i fets que caldria recordar i que van fer que la ciutat de Banyoles fos escollida subseu olímpica: com la inauguració de la pista olímpica de rem l’any 1964; el mecenatge del cubà Pedro Abreu que va fer que el nom del Club Natació Banyoles i el de la ciutat fos conegut arreu del món; el Match de Sèniors del 1985 i finalment el Mundial Juvenil del 1991 que va ser l’antesala de les proves olímpiques celebrades el 1992 en el decurs dels Jocs Olímpics de Barcelona.
L’estany va ser olímpic durant set dies. Del 27 de juliol al 2 d’agost. Les proves van reunir 45 països, 25 dels quals es van inscriure en proves femenines i 43 en masculines. 67 tripulacions femenines i 133 masculines van completar les 200 embarcacions participants. Alemanya i Canadà, amb quatre medalles d’or, van ser els dominadors.
Els anglesos Matthew Pinsent i Steven Redgrave van guanyar el doble scull i van aconseguir el seu tercer títol olímpic. Els germans italians Giuseppe i Carmine Abbagnale, campions olímpics l’any 1984 i 1988, van ser segons a Banyoles, on també es va imposar l’esquifista alemany Thomas Lange. En categoria femenina, la romanesa Elizabetha Ripa es va imposar en esquif. Els honors serien especialment per a les canadenques Kattleen Heddle i Marnie McBean que van guanyar el dos sense timoner i el vuit amb timoner a Banyoles. Però de totes les medalles, una de les més meritòries va ser la de la canadenca Silken Laumann que dos mesos després d’un greu accident, que pràcticament la va apartar dels circuits, va competir amb l’ajut d’una pròtesi que li subjectava la cama i el seu esforç li va donar el bronze.
La selecció espanyola va tenir una actuació decebedora i només un dels cinc bots, el doble scull, es va classificar per a la final A. Els remers Josep Robert, Jordi Quer, Andreu Canals i Manolo Bermúdez, juntament amb el timoner Carles Front, que va ser l’esportista més jove de totes les especialitats dels Jocs, van ser els únics esportistes del Pla de l’Estany que van participar-hi.
Els Jocs van comportar una millora i modernització en les comunicacions viàries, gràcies a les quals es va construir una autovia que connectava amb la capital de la província; així com es van refer alguns carrers de la ciutat. També gràcies als jocs es va construir el primer pavelló poliesportiu i Banyoles va veure néixer un nou barri a la zona de la Draga. La Vila Olímpica, que es va construir per als esportistes i membres de la delegació olímpica del 92, es va convertir, després dels jocs, en una nova zona residencial més de la ciutat.
