Durant l’edat mitjana, els prohoms banyolins mantenien, des de feia temps, discussions amb el monestir de Sant Esteve de Banyoles per aconseguir una representació pròpia en l’administració dels interessos comuns.
Per acabar amb la controvèrsia ambdues parts confiaren la resolució a l’arbitratge d’Eimeric d’Usall, ciutadà de Barcelona, de Ramon d’Estany, capellà de Santa Maria dels Turers, i de Bernat Reixac, notari banyolí.
Finalment, el 20 d’abril de 1303, es va signar una Sentència arbitral o Carta Comunal —l’avui anomenada «Carta Municipal»— distribuïda en disset capítols, on s’estipulen tota una sèrie de drets i obligacions, que abastava tots el àmbits:
Capítol I. Elecció de jurats i consellers.
Capítol II. De les reunions del comú.
Capítol III. Segell del comú.
Capítol IV. Talles (o quotes per cobrir les necessitats)
Capítol V. Captures i empresonaments.
Capítol VI. Penyores.
Capítol VII. Penyores innocents.
Capítol VIII. Taules de venda pública.
Capítol IX. Captures pel batlle o pels agutzils.
Capítol X. Expropiació amb coneixement del jutge.
Capítol XI. Embargament de robes i armes.
Capítol XII. Salaris per administració de justícia.
Capítol XIII. Comiat als masovers insolvents.
Capítol XIV. Subhastes, encants públics, pregons i corredors.
Capítol XV. Mesures de blat.
Capítol XVI. Senyoria damunt els veïns de la vila.
Capítol XVII. Defensa judicial dels homes de la vila.
Des de llavors Banyoles té un organisme municipal propi per a gestionar els seus assumptes. La varen signar l’abat Bernat de Vallespirans, els monjos del monestir, els tres àrbitres, els síndics de la vila, Jaume de Menter, Jaume de Mitjavila i Pere Pinsac, i alguns veïns. Dos dies després, el 22, es va convocar el poble a l’església de Santa Maria dels Turers, on es varen llegir tots els capítols i va ser aprovada per aclamació.
Tanmateix, l’abat Vallespirans era un gran defensor dels drets del monestir, i les desavinences amb el poble de Banyoles van ser constants, d’aquí que les seves imposicions acabessin moltes vegades amb la intervenció reial, i una d’aquestes va donar lloc a que el 8 de maig de 1326, el rei dictés la Carta dels límits de la Vila banyolina, i com a tal, de la jurisdicció de l’abat a Banyoles, un fet que el va dur a tenir picabaralles amb el poder reial sobre la seva jurisdicció. El conflicte va acabar quan, en una sentència reial, es van delimitar, mitjançant fites, les jurisdiccions respectives.