El franquisme va ser un règim dictatorial i totalitari, que es va instaurar a Espanya després de la derrota republicana, el 1939. El nou règim va abolir la Constitució i l’Estatut, va prohibir els partits polítics i els sindicats, va reprimir les llibertats bàsiques i va perseguir amb una especial intensitat la llengua catalana, que va ser bandejada de la vida pública, la premsa, la publicitat, l’administració, l’escola, etc.
La repressió que es va desencadenar sobre els vençuts va ser d’una magnitud considerable. Centenars de banyolins es van exiliar i molts més van ser internats en camps de concentració o integrats en batallons de soldats treballadors. Altres van ser sotmesos a consells de guerra sense garanties jurídiques i van ser condemnats a mort o a penes de presó. 9 Banyolins i 15 comarcans van ser afusellats. Més de 300, entre banyolins i comarcans, van ser empresonats. Tota aquesta violència, sovint arbitrària, va deixar un país atuït i somort i va possibilitar la pervivència de la dictadura al llarg dels anys.
Des del punt de vista demogràfic, la població banyolina va experimentar un creixement moderat fins que a partir de la dècada de 1950 el creixement va començar a incrementar-se, gràcies a la immigració, inicialment de gent de la comarca (a la dècada de 1950 és quan va caure en picat la població a les zones rurals) i també de gent de fora de Catalunya, sobretot d’Andalusia i Extremadura. Aquest creixement de la població va tenir repercussió en l’urbanisme, amb la construcció dels grups d’habitatges de Sant Martirià i Nostra Señora del Turers (Cases Barates) i del Grup Gimferrer (la Corea) i, més tard, els de Mas Palau, Canaleta i el Pla de l’Ametller.
Les activitats econòmiques van haver de fer front a les dificultats d’una postguerra molt dura. Les indústries més importants en les primeres dècades del franquisme eren José Gimferrer S. A. (les Saques), Moltfort’s (mitjons), Castañer y Serra (espardenyes), Juan Ametller (blanqueria), Industrias Coromina (electricitat i farina) i Agustí Hnos. y Masoliver (construcció). A la dècada de 1960 l’economia banyolina va experimentar un creixement notable i es va diversificar, amb l’emergència de sectors com la construcció, la fusta, el tèxtil, el metall, les pells i l’alimentació.
Des del punt de vista polític, els vencedors van controlar tota la vida social i política de la ciutat. Els alcaldes eren nomenats i destituïts a dit per les autoritats franquistes i per tant els governs municipals van ser addictes i submisos. Les autoritats controlaven també l’únic partit permès, la Falange.
Malgrat aquestes circumstàncies desfavorables, la vida cultural banyolina no va desaparèixer. El Cercle de Catòlics va ser l’única entitat de les d’abans de la guerra que va sobreviure. Vencent les dificultats, les iniciatives es van anar multiplicant: es va fundar el Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles (1943), es va fundar també el Centre Excursionista de Banyoles (1953), que va dur a terme una gran tasca no sols de caràcter esportiu, sinó també de conscienciació cívica i catalanista, es va reprendre la celebració dels Aplecs de la Sardana (1954), es va formar el primer agrupament escolta (1955), que va significar un fogar de civisme i catalanitat entre el jovent. L’any 1946 es va començar a publicar la revista Horizontes, sota l’aixopluc de l’Església i havent d’utilitzar el castellà per imperatiu legal, que durant molt anys va ser l’única revista que es publicava a Banyoles i que, després de la dictadura, va esdevenir la Revista de Banyoles.
La mort del dictador, el 1975, va permetre la recuperació de la democràcia i l’autonomia. Catalunya començava una nova etapa.
