Avui es conserva un tram de la muralla medieval notable al Parc de la Muralla, com també d’altres trams identificats en els carrers Sant Pere, Santa Maria i Canal. Recentment els treballs arqueològics han posat a la llum el perímetre i fossat de la muralla del monestir de Sant Esteve amb la troballa de l’antiga torre circular de la Sagristia, possiblement d’època medieval. Històricament la vila de Banyoles va començar a tenir muralla a partir segle XIII en el monestir benedictí, mentre que la muralla urbana començà a construir-se a finals de segle. El desembre de 1309 els jurats banyolins ja presentaren un acte de protesta a l’abat Bernat de Vallespirans en què defensen la seva autoritat de tancar els portals de Banyoles, com era costum des de feia “quaranta anys enrera”. Els portals documentats entre finals del segle XIII i principis del segle XIV eren els de Sant Martirià (1305), Sobreporta (1243), Girona (1279), Peraseca (1279) i Besalú (1279). A partir del segle XIV surten referits els primers valls de la muralla, excavats en el subsòl de travertí. A partir del regnat de Pere III el Cerimoniós la vila inicià una nova fase d’emmurallament gràcies als privilegis reials, amb el rerefons de l’esclat de la guerra amb Castella (1356-1369). La preocupació fou tancar tot el perímetre i els nous ravals comercials i artesanals, ubicats sobretot a la Vila Nova i a l’entorn de l’actual Plaça Major. Durant la Guerra Civil Catalana, la forta resistència que oposà la guarnició reialista al setge del duc de Lorena i de Calàbria l’estiu de 1467, que durà més de deu dies, demostra una meritòria solidesa de les defenses banyolines, atacades amb furioses bombardes. Un cop acabat el conflicte, es van fer diverses reparacions a la muralla urbana.
El segle XVII marca el declivi del recinte emmurallat producte de les continuades guerres amb França, sobretot durant el setge de 1655. A partir del segle XVIII van ser habituals l’obertura de portes, portelles o finestres al recinte, per on els banyolins aprofitaven per entrar queviures i mercaderies i accedir als horts de fora muralla. Encara durant la Guerra de Successió el cabdill austriacista Josep Vinyals de Flaçà, acompanyat de 100 terrelloners, enderrocà la muralla i les fortificacions fetes pels borbònics francesos pocs mesos abans. Un cop la muralla perdé tota la seva funció defensiva, els valls van ser terraplenats com a hortes i les seves pedres usades com a material constructiu, també moltes torres foren escapçades. La muralla a finals del set-cents era certament una barrera constructiva a l’expansió urbana de la vila, i finalment fou enderrocada en els anys successius.
Amb l’esclat de les guerres carlines es va necessitar defensar de nou Banyoles, i per això la Junta de Fortificació destinà grans despeses municipals a les fortificacions, sobretot l’any 1839. Durant la Primera i la Segona Guerra Carlina el nou perímetre va resseguir en bona part l’antic traçat de la muralla medieval i s’aprofitaren alguns elements defensius anteriors, sobretot els portals, així també es van construir algunes torres de fusellers. Durant la Tercera Guerra Carlina al darrer terç del segle XIX s’amplià el clos fortificat, sobretot per la banda de ponent, per tal protegir els barris i carrers a tocar els Turers i la plaça de les Rodes. Un cop acabaren les guerres carlines, s’enderrocaren les precàries defenses i avui no en resta pràcticament cap rastre.
