Francesc de Montpalau va néixer al castell d’Argelaguer. Era fill de Gaspar de Montpalau, senyor del castell de Montpalau, i de la seva primera muller, Helena de Solanell. Estava emparentat amb els Sampsó gironins. Va ser batejat el 27 de gener de 1600. Va ser monjo obrer de Santa Maria de Ripoll, d’on va ser també sagristà i síndic. El 1641, durant la Guerra dels Segadors (1640-1652), va formar part del braç eclesiàstic de la Generalitat de Catalunya. El mes de febrer de l’any següent, la Junta de la Congregació Benedictina Claustral Tarraconense va decidir enviar-lo, com a ambaixador, davant el senyor d’Argenson, per tal de tractar el fet que el rei de França proveís els abats dels monestirs, ja que la Congregació no hi estava d’acord. Quan era monjo sagristà de Ripoll, va ser recompensat per la seva participació pro francesa durant la Guerra dels Segadors pel govern del lloctinent francès, marquès de Brézé (1642), amb els abadiats de Banyoles i Camprodon. Va ser electe el 10 de març de 1642. El papa Urbà VIII li va donar les butlles l’11 de maig de 1644. Un mes després, el 13 de juny, fra Gispert d’Amat i Desbosc, abat de Sant Pere de Galligants, com a procurador del nou abat, va prendre possessió de l’abadia de Banyoles.
Entre el mes de març de 1642 i l’agost de 1644 es trobava a Barcelona per assistir a les Juntes de la Sagrada Religió i va ser escollit oïdor de comptes (octubre de 1642). El 15 de febrer de 1644, el Consistori de la Diputació el va reelegir per al segon lloc del braç eclesiàstic. Aquest mateix any, va ser enviat pels consellers i per la Generalitat com a ambaixador a París. Les institucions catalanes el van enviar repetidament a París. El 3 de maig de 1648 va ser nomenat president pel Sagrat Definitori (president de la Congregació Benedictina Claustral Tarraconense) i ja havia estat visitador. Després de la rendició de Barcelona a Joan d’Àustria i de la retirada de les tropes franceses del Principat, el 1652, va haver d’emigrar i es va refugiar al Rosselló (a Sant Miquel de Cuixà), i va participar en les successives invasions que hi va haver al Principat. El 1654, Lluís XIV va pretendre, sense èxit, nomenar-lo bisbe de Girona. Tanmateix, aquest any va ser escollit jutge especial amb jurisdicció sobre els eclesiàstics rossellonesos contraris al domini francès. També va ser president, designat pel rei francès, de la Generalitat a Perpinyà (organisme que va funcionar fins al Tractat del Pirineus, quan va ser dissolt pel rei de França) el 1654.
Francesc de Montpalau també va ser nomenat abat comendatari de Sant Miquel de Cuixà (1648-1660, tot i que per causa de la Guerra dels Segadors no va obtenir les butlles), i segrestador de les rendes de Sant Martí del Canigó (1652-1674). Així, doncs, va governar els tres monestirs del Rosselló (Canigó, Arles i Cuixà) fins a l’acabament de la Guerra dels Segadors. El 1662 va ser tinent del president de la Congregació Benedictina Claustral Tarraconense als monestirs del Rosselló.
Entre el gener de 1645 i finals de 1647 es trobava a cavall entre Banyoles, on presidia els capítols del monestir, i Barcelona, on assistia a les diferents Juntes de la Congregació Benedictina Claustral Tarraconense, així com a les Juntes de Braços i a les reunions del Consistori de la Diputació (Generalitat). I entre el 1650 i 1651 es va desplaçar puntualment a Banyoles per presidir el capítol monacal. Del 26 de setembre de 1651 és l’última notícia de la seva presència al monestir banyolí amb motiu de donar l’hàbit a un monjo. Pocs dies després, el 9 d’octubre, en no poder atendre personalment l’abadia i els negocis propis de la congregació, va escollir un lloctinent de la presidència de la Congregació Benedictina Claustral Tarraconense. El 8 de novembre va ser nomenat Canceller de Catalunya. Durant tot els anys que va estar a l’exili francès, va seguir en contacte amb el monestir de Banyoles. Així, el març de 1664, va nomenar un nou vicari general; l’abril de 1666 va ratificar l’elecció del nou prior claustral, i el gener de 1673 va donar instruccions al prior.
Va morir exiliat a França el 7 de maig de 1674. Les seves despulles van ser traslladades a Banyoles i va ser enterrat a la tomba de l’abat Antoni de Cartellà, tot i que d’altres fonts diuen que ho va ser a la tomba de l’abat Antoni de Mantilla.
