Entre el segle XVIII i el XX a la zona més plana de Banyoles i dels municipis dels voltants (Porqueres i Cornellà del Terri), es va experimentar una certa especialització, primer en el conreu de cànem (al segle XVIII i durant bona part del XIX), i després, en substitució d’aquest, del conreu d’alls (a finals del segle XIX i fins a la dècada dels cinquanta del segle XX).
Va arrelar, doncs, un conreu que anava estretament lligat a l’economia banyolina: la producció de cànem per a la indústria tèxtil banyolina. Conforme avançava el segle XIX, la indústria del cànem banyolina va entrar en crisi i va acabar desapareixent i, amb ella, ho va fer la necessitat (i la demanda) de conrear cànem. Però, cap a finals d’aquest mateix segle, es va trobar el seu substitut perfecte en el cultiu dels alls.
Tot va començar el 1883 quan Antoni Frigola de Mata, conegut amb el malnom de Batlle, de manera experimental, va sembrar mitja vessana d’alls morats i va aconseguir vendre’ls a sis o vuit rals el forc al mercat de Figueres. D’aquesta manera, va comprovar com el seu rendiment econòmic era important i l’any següent va decidir sembrar-ne dues vessanes. Aviat, es va veure secundat pel seu veí Pere Angelats, també conegut com a Penya. Pocs anys després, molts camps estaven plens d’alls.
Els primers alls que es varen plantar eren els de tipus vermell. Són els de més fort olor, tenen més resistència i aguanten més l’enforcat. Després es varen plantar els de pellofa blanca, que si bé és més feble, en canvi, les cabeces són més grosses i més ben fetes, i tenien més èxit comercial. Els alls blancs, de qualitat inferior, són primerencs i van esdevenir importants, però van ser els primers en deixar de conrear-se. Els alls se sembraven entre gener i febrer i es recollien entre juliol i agost. S’aprofitava per conrear-hi juntament altres productes, com el blat de moro o les mongetes. L’avantatge de l’all era que tenia garantida una producció segura i patia poques malalties i no estava massa subjecta a les inclemències del temps. L’inconvenient era que, de tant en tant, s’havia de deixar reposar la terra, ja que el subsòl se saturava.
Normalment, els principals productors d’alls eren les petites hisendes (de secà o regadiu) i es podien aprofitar petites parcel·les o terrenys marginals. Una vegada enforcats, es transportaven cap a Barcelona i la resta es comercialitzaven directament i eren portats en carros cap a Figueres o a la Jonquera, i d’allí anaven als mercats francesos. Eren ben pocs els venuts a la comarca. A la dècada dels quaranta del segle XX es col·locaven en el mercat espanyol (preferentment cap a les indústries farmacèutiques, a les de formatge o a d’altres de consums alimentaris) o s’exportaven (a Cuba, Puerto Rico, Brasil, Anglaterra, Alemanya i als països nòrdics). Entre els anys vint i trenta del segle XX la producció comarcal va superar el milió de quilos anuals. Malauradament, però, a la dècada dels quaranta del segle XX, la producció i les vendes varen baixar considerablement i, de 1945 a 1950, no varen poder sobrepassar els dos-cents mil quilograms.
A partir de llavors, les extensions de superfície, de mica en mica, varen anar minvant fins a deixar d’existir en més de les seves tres quartes parts. El conreu de l’all necessitava una gran quantitat de mà d’obra per a la plantació, per a la recollida i per al ristratge i no es podia competir amb altres llocs (hi havia un endarreriment tecnològic evident) ni amb altres sectors econòmics, que captaven la mà d’obra amb una oferta de millors salaris i condicions laborals (es va produir el desenvolupament de la indústria al pla de Mata).
