Els inicis
La Guerra del Francès (1808-1814) és un dels períodes de gran importància en la història del nostre país i alhora de patiment pels pobles del que seria el Pla de l’Estany. La invasió de les tropes napoleòniques van trobar una forta oposició promoguda i dirigida sobretot per les classes benestants d’aquells anys. Vam tenir líders destacats com els germans Frigola de Mata, especialment en Salvador, que participà en l’ajut dels assetjats de Girona. O els Morgat de Porqueres, en Tomàs que va prendre part en diverses accions militars de la demarcació de Girona. Pere Campolier de Miànigues un valerós guerriller que s’enfrontà als francesos en diverses ocasions. Esteve Llobera de Vilademí que, en el període liberal de després de la guerra, va ser governador militar de la província. I el banyolí Carles de Ameller que, entre d’altres, pel seu bon coneixement del francès va formar part de la comissió que tractà de la rendició de Girona. Però la figura política, militar i històrica que més va destacar en aquests sis anys de guerra fou el sacerdot Francesc d’Assís Rovira i Sala.
Qui era Francesc Rovira i Sala?
Francesc d’A. Rovira i Sala va nèixer a Sant Miquel de Campmajor el 6 de desembre de 1769 i va morir a Madrid el 1820. Fill de Can Rovira de Sant Miquel, una casa de pagès benestant. Els seus pares eren Josep Rovira Planaferrana i Margarida Sala Verdaguer que el van batejar a l’església parroquial de Sant Miquel al costat mateix de la casa pairal. Fou sacerdot com d’altres familiars seus i cursà estudis a la Universitat de Cervera on es va doctorar en teologia. Va ser capellà del monestir de Sant Esteve de Banyoles. La seva estada era en una casa de la placeta de la Font. Els resultats de la revolució que s’havia iniciat a França es vivia des d’aquí de manera molt preocupant. Va viure i créixer en un ambient generalitzat de profundes conviccions religioses on tres germans més també van seguir estudis eclesiàstics. Als anys que estudià a la Universitat de Cervera s’inculcava frenar el procés revolucionari que s’impulsava i estenia des de França. Napoleó era l’anticrist.
La seva rellevant participació en la Guerra del Francès
El 13 de juny de 1808, quan feia poques setmanes que les tropes franceses s’havien introduït a Catalunya, Francesc Rovira, des de la plaça Major de Banyoles animà els banyolins a oposar-se a la tropes ocupants sota el crit: “Guerra a França!”. Les cròniques parlen que uns 600 voluntaris s’hi varen allistar de forma molt ràpida i es va crear el Terç de l’Empordà. Les seves valentes incursions contra els francesos aviat van tenir gran ressó. A Darnius, Agullana i Llers per donar suport als assetjants del castell de Sant Ferran. Primer tinent i, al cap de poc, ja com a capità del batalló d’Expatriats, una unitat que intentava suplir les mancances del reclutament regular, va realitzar accions a La Jonquera, Bàscara, Medinyà… Destacà també per obstaculitzar i destruir les línies d’assetjament franceses a Girona.
També en representació de la Junta Superior de Catalunya, Rovira va ser enviat a Cadis per entrevistar-se amb la Junta Superior del Regne per aconseguir diners per a la guerra. La seva fama i gestes bèl·liques van fer que el viatge resultés prou satisfactori. Un home tan rellevant no pogué evitar que tingués grans detractors que, en la premsa francesa, titllaven de bàrbares algunes de les accions comeses per les seves tropes.
La Rovirada
L’abril de 1811 es va produir una acció militar que tingué una gran ressonància pels dos bàndols en lluita: la reconquesta del castell de Sant Ferran de Figueres. Francesc Rovira fou qui va estar al capdavant d’aquella missió que fou coneguda per la Rovirada, una acció militar que, amb un reduït grup de soldats, van fer presoners els 2.000 soldats francesos que custodiaven el castell. El reconeixement de Rovira es va estendre per tot Catalunya i, en honor a aquesta gesta, el seu regiment va prendre el nom de San Fernando i Rovira fou designat el primer coronel. Els francesos humiliats per aquesta ocupació van bloquejar la fortalesa de Figueres fins que, a l’agost d’aquell mateix any, van tornar-ne a recuperar el comandament del castell.
L’any 1814, un cop acabada la guerra, Francesc Rovira tornà a exercir el sacerdoci i va fer estada a València. Finalment es traslladà a Madrid, on va morir el 1820. Rovira, tot i que va ser qüestionat per alguns militars espanyols, va ser un home ben preparat i amb veritables coneixements militars que lluità contra el poderós exèrcit de Napoleó. Acabà la guerra amb el grau de general de brigada.
