Després de molts intents de portar el ferrocarril a Banyoles, l’any 1926, la Companyia Ferrocarriles Económicos Españoles començava a fer funcionar la línia fèrria de Girona a Banyoles, dedicada, però, exclusivament al transport de mercaderies. Llavors, l’estació de Banyoles encara estava en obres i s’havia endarrerit la seva construcció.
Finalment, el dijous 16 de març de 1928 es va inaugurar l’Estació amb l’arribada del primer tren de viatgers. El tren va funcionar fins a l’any 1956.
El tren va prendre el nom de Tramvia de Girona a Banyoles. Es tractava d’un ramal més de la xarxa ferroviària del popular Tramvia del Baix Empordà que havia d’unir les poblacions de Palamós-Flaçà-Girona i Banyoles. El projecte va ser aprovat el 1912. Catorze anys més tard es va cloure el ramal de Banyoles. El traçat dels carrils va quedar emplaçat a la cuneta paral·lela a la carretera i no s’havien bastit ni els ponts ni els túnels previstos. Per aquests motius, el tren va funcionar malament des dels seus inicis i els accidents i xocs amb els carros i cotxes eren freqüents.
Després de les estacions de Girona, del Pont Major i de Sarrià, a la comarca del Pla de l’Estany hi havia diferents baixadors i estacions: el baixador de La República (Riudellots de la Creu), el de Palol de Revardit, el de la Banyeta, l’estació de Cornellà del Terri, el baixador Borgonyà, l’estació de Mata i la línia acabava a l’estació de Banyoles, que estava a la carretera d’anar a Girona (a l’actual Avinguda dels Països Catalans). Aquesta estació ocupava una gran esplanada amb cinc vies davant la façana de l’edifici i una al darrera. Disposava d’una placa giratòria per a locomotores i d’un dipòsit d’aigua. Al centre de l’esplanada hi havia dos molls de càrrega i descàrrega de mercaderies, l’un descobert i l’altre tancat i cobert, ja que servia de magatzem. Dues vies servien d’apartadors industrials, l’una vorejava la fàbrica José Gimferrer, S.A., i l’altra estava aparellada amb la carretera. L’edifici de l’estació era d’una sola planta i disposava de sala d’espera, despatx i departament de manufactura; la resta era l’hostatge del personal, compost per cap d’estació, el factor auxiliar i el mosso.
L’any 1927 es van adquirir tres Automotors de bugies de la marca alemanya Krupp, però varen haver de ésser substituïts per locomotores a vapor. Algunes de les locomotores a vapor varen ser batejades amb un nom propi com: “Andrea” (la núm. 11), “Banyoles” (la núm. 12), “Celrà” (la núm. 13), “Cornellà” (la núm. 14), “Mercedes” (la núm. 15) i “Girona” (la núm. 16).
La cançó
La tradició popular va batejar aquest tren amb el nom familiar de Tren Pinxo de Banyoles i inclús se li va compondre una simpàtica cançó. La Cançó mostra un tren petit, que corria poc i que tenia dificultats a l’hora de pujar rampes. Certament, la línia fèrria patia d’unes fortes rampes que obligaven a tallar el comboi del carrilet i traslladar, per tandes, els vagons des de l’estació del Pont Major fins al baixador de La República, i continuar, després, amb el comboi sencer fins a l’inici de la pendent de l’estació de Banyoles, on, algunes vegades, calia repetir l’operació de desenganxar i reenganxar els vagons:
El Tren Pinxo de Banyoles
és el més petit que hi ha
Fet de llaunes i cassoles
i cascos de bacallà.
Passa per la carretera
com si un llamp colpís l’espai.
Quan troba una pujada
ja s’atura a mig camí.
Un matí de primavera
se’n va anar a ca l’adroguer
trencà vidres i finestres
i a la fi sortí al carrer.
I, dóna temps al maquinista
d’anar a beure un got de vi.
