Aquest antic edifici industrial es troba en el paratge conegut com l’horta d’en Fortià en les antigues terres del Terme, i aprofitava el cabal de la Riera Vella abans d’entrar al molí fariner dels Rabassa. L’edifici industrial ha estat molt modificat al llarg de la seva dilatada història. L’estructura més antiga es correspon a les restes de la farga de clavaó i posterior molí paperer. Aquesta antiga farga possiblement de ferro fou activa al llarg dels segles XVI i XVII. L’any 1545 Narcís Vedruna, mercader de la ciutat de Girona, era el propietari de la farga, descrita com arruïnada, així també l’habitatge del fargaire. La farga d’en Vedruna deixà de funcionar a mitjan del sis-cents per a reconvertir-se amb molí paperer. El nou propietari de l’edifici fou Joan Baptista Perpinyà qui l’any 1675 es va veure afavorit pel Batlle General de Catalunya, Josep de Rocabertí, que li donà ús exclusiu de les aigües de l’estany per fer accionar el seu molí paperer, juntament amb els molins paperers de Miquel Molià i de Jaume Llosas situats a Sant Joan de Borgonyà (Vall del Terri). La nissaga de paperers Llopis regentaren el molí dels Perpinyà del Terme de Banyoles des de finals del sis-cents i bona part del segle següent. L’any 1719 el molí paperer fou arrendat per temps de cinc anys a Josep Llopis, paperer banyolí, pel preu de 97 lliures i 4 sous anuals. L’any 1751 en el molí paperer Perpinyà s’hi dugueren a terme diferents obres fetes pels mestres de cases Joan Codinach i Llorenç Duran i per encàrrec de Francesca Mateu, vídua del paperer Rafel Llopis. Les obres consistiren a refer la cantonada nord del molí que amenaçava ruïna, es reformà el mirador i el teulat, la cuina de l’habitatge del molí amb llar de foc i forn, s’eixamplaren els vorals del pont damunt del rec de la Riera Vella i es posaren tres lloses de travertí al carcabà. L’any 1775 el molí paperer fou arrendat al paperer Joan Gratacós, qui fabricava 1400 raimes de paper anuals.
Els Perpinyà haurien venut el seu molí a principis del dinou quan era en mal estat. Els nous propietaris van ser la família Torras. L’any 1819 Melcior Torras confessava davant la Intendència Reial de Catalunya el seu dret d’ús de les aigües de l’estany per fer accionar un molí paperer situat al Terme de Banyoles, conegut amb el nom de “Moli d’en Perpinyà”, i que aleshores era estat ruïnós. Possiblement el molí fos malmès durant la Guerra del Francès, com d’altres indústries d’indianes de Banyoles que amb el tombant de segle abandonaren la seva producció. El mateix any 1819 començaren les obres de reconstrucció del molí, rebatejat amb el nom de Molí Nou. L’aspecte actual del molí amb les finestres superiors del assecador de paper es correspon en bona part a un edifici de principis del dinou amb reformes posteriors, tot i que de ben segur amaga estructures més antigues. El segon fill de Melcior Torras, Francesc Torras Ricart, fou l’encarregat d’iniciar la producció de paper, quan l’any 1861 tenia dues tines de paper, la primera per paper blanc comú i la segona per paper floret amb la marca “Tres Torras”. El seu fill Melcior Torras Prat heretà el negoci, i a la mort d’aquest, la seva filla, Dolors Torras. L’any 1871 Dolors Torras, propietària del molí, va constituir juntament amb el seu marit, Martirià Morgat, la societat mercantil denominada Torras i Morgat, quan la producció s’especialitzà en el paper de fumar. En l’Exposició Universal de Barcelona (1888) el paper de fumar “Tres Torras” guanyà la medalla de plata. A les acaballes del segle XIX el molí arribà a tenir fins a cinc tines per fabricar paper de fumar.
El molí paperer també diversificà la seva activitat industrial. Des de l’any 1890 Dolors Torras també feia xocolata que comercialitzava amb el nom de les “Tres Torras”. A principis del segle XX el negoci del paper fa fallida, però es continuava amb la fàbrica de xocolata, arrendada a la societat de Celso Costa i Joan Boschmonar. L’any 1922 passà a mans de Josep Costa, que iniciarà la firma Xocolatas Torras i traslladarà la seva producció a l’antiga carretera de Girona. L’any 1927 l’edifici paperer fou venut a Joan Surribas, que el convertí definitivament en fàbrica de farina. S’hi instal·là maquinària anglesa de la firma Thomas Robinson que aprofitava la força del rec de Can Teixidor, avui encara conservada en el seu interior. A la segona meitat del segle XX s’amplià la farinera amb un nou edifici fet d’obra de rajol que en desfigura la fesomia originària. El desembre de 2002 la farinera fou tancada, estat actual de l’edifici industrial.
